Taller sobre la música. 16-11-2007
La música es una
activitat quasi tant antiga com l’home, i es
una de les formes en que el cervell es pot comunicar i induir
activitats. El que anomenem música es un só que està
estructurat amb determinats paràmetres harmònics i rítmics, si bé els criteris de
definició s’estan ampliant moltíssim en l’època actual en que s’arriben a composar
obres introduint sorolls caòtics escollits dins d’una estructura de composició
musical. Però es diferencia del llenguatge en que la seva expressió es més
subjectiva i abstracta, en front de la precisió del llenguatge articulat. Està
directament connectada amb el que sentim, i pot ser es així per un mecanisme
associatiu o d’evocació, per això es natural que ens desencadenin emocions. El que
un sent e interpreta en escoltar una peça, pot ser es diferent que el que evoca
en un altre persona, en front del que s’ha dit del llenguatge, que de forma
exacta amb una paraula defineix un objecte que es igual per tothom.
S’han trobat
instruments fòssils que daten fins a 700.000 anys d’antiguitat i encara que son
una mena de flautes rudimentàries, expressen l’existència d’una música
primitiva, de la que podem reconstruir les seves característiques principals
analitzant la separació i nombre de forats.
Es molt probable que
els sons i l’articulació musical d’aquests, sigui anterior a l’aparició d’un
llenguatge verbal, per nivells de comunicació primigenis entre persones o entre
animals. De fet el llenguatge verbal es una forma de comunicació mes concreta,
més orientada a objecte, es una fita aconseguida per la ment, mentre que la
música es quelcom més ampli, podríem identificar el gran acord de la melodia
que va donar lloc a la creació, que la ment concreta després en l’objectivitat.
Alguns animals fan servir una cadència rítmica i tonal, articulada amb
diferents sons guturals i en alguns casos fan servir cops rítmics amb l’ajuda
de les extremitats. S’ha demostrat que els animals capten el ritme musical i
son capaços de bellugar-se amb el ritme.
Els mecanismes que
fa servir la part musical del cervell son diferents que els que fa servir el
cervell analític que habitualment emprem.
La activitat musical es desenvolupa principalment a l’hemisferi dret. Es
un fet que els músics tenen el cervell estructurat d’un altre manera que una
persona neòfita, el tenen més articulat i versàtil. Es detecta que les zones
que s’activen en el cas de fer qualsevol tasca relacionada amb la música son
molt més amplies en el músic, com si captessin i processessin amb més amplitud.
Però tots tenim la capacitat per desenvolupar aquesta activitat excepte els
afectats per la malaltia de l’amúsia, que per un defecte congènit els impedeix
de realitzar tasques musicals. Es clar que hi ha individus que neixen amb unes
condicions especials per aquest gènere, però un individu en condicions normals amb
el suficient entrenament té la capacitat de desenvolupar aquesta habilitat i en
el cas dels nens pot arribar a emprar-lo abans que el llenguatge.
La música dons fa
servir camins diferents per a processar informació i això te la seva importància
quan entrem en les possibles aplicacions terapèutiques de la música. I quins
son per a mi els paràmetres musicals que atorguen tota a questa rellevància a
la música ?
Om distingiria: el
ritme, el tempo, la freqüència, l’intensitat i el
timbre com a elements bàsics. Tota cosa que viu i per tant es mou, obeeix a un cert ritme vital de llur pla causal, es
com una melodia la que dona aquest ritme i aquest tempo a la planta, o si
escoltem bé fins i tot al mineral. No podem oblidar tampoc la qualitat que pot
ser te que veure amb el timbre, que està molt vinculada a la nostra part
sentimental receptiva. Aquest ritme causal, es cristal·litza en manifestar-se
en una forma, i tot plegat a voltes ens transmet una imatge de caos, que pot
ser no es tal, pot ser no es rés més que la nostra incapacitat de sentir el
gran acord global de la natura. Tots ens movem amb un cert ritme personal, que
a voltes es influenciat pel caos que ens envolta, que com s’ha dit no es tal
caos, sinó que correspon a un altre ritme i el que ens cal es ajustar la nostra
sincronitzitat.
Quan aconseguim que
la nostra activitat es dugui a terme d’acord amb el nostre propi ritme i per
tant amb el nostre objectiu causal, emprenem un altre tasca, que es
integrar-nos i trobar el nostre lloc en el ritme global. Llavors podem
nodrir-nos i gaudir de la energia que està a disposició de l’humanitat.
Pero es clar, la nostra ànima causal es una entitat
intel·ligent, i per tant dinàmica i aviat ens empenyerà perquè ens tornem a
ficar a l’aigua per aconseguir un nou equilibri en un esglaó evolutiu més alt.
Quan estem integrats en un determinat espai evolutiu, ens movem rítmicament, la
nostra intervenció es eficient, no generem caos (karma) i ens deixem fluir sense
turbulències. Aquest es l’estat que busquen les religions contemplatives,
mentre que el salt evolutiu comporta patiment i esforç respondria més a una
línea Crística.
Reprenen el tema, el
fet es que l’utilització exclusiva del llenguatge
verbal ens aparta del ritme i ens fa actuar en línea recta i a voltes això
representa anar contracorrent sense atendre al tempo i ritme on estem immersos,
que marquen unes seqüències necessàries que ens permetrien dur a terme
l’activitat en una forma més eficient i harmònica.
Tècniques com
escoltar música, practicar Tai Chi, Ioga, dansa, haurien d’estar dins de les disciplines
d’ensenyament escolar dons ens ajuden a formar-nos com a humans i a retrobar el
nostre propi ritme, per sobre dels requeriments més immediats, normalment
compulsius, establerts per una societat complexa que molts cops no es regida
amb cap ritme. Un altre forma d’organitzar l’ensenyament crec que es necessari,
on no serà tant important l’acumula d’informació ni la capacitat verbal o numèrica,
a fi de comptes avui, amb Internet, l’informació està
disponible, al abast de tothom, no cal memoritzar tant només cal saber com
cercar-la. L’educació d’avui, emfatitza una socialització i una programació de
la forma de resoldre els problemes i estructurar la ment, i sovint, aquest
esforç que es requereix dels nostres petits es quelcom que darrerament en un
alt percentatge no s’aprofitarà.
Hem de donar e
introduir el ritme en totes les coses que fem, com si danséssim, mirant de
compensar les mancances educatives. La vida, el caminar i qualsevol activitat
te que ser per nosaltres com una dansa i hem de ser prou intel·ligents com per
a mantenir el ritme i el tempo adequat. Només així som capaços de crear i
desenvolupar-nos en plenitud, que es com declarar-nos vius i amb qualitat i
potencial propis.