Reflexions des de la soledat

Es trist quan un dia t’alces al matí

en crisi total,

I d’en adones que els qui t’envolten

son al teu costat perquè et necessiten,

Que sempre t’exigeixen coses

i que realment estàs sol

davant dels teus dubtes

i de les teves mancances.

Quan hom només necessita

un somriure, una carícia,

una mirada comprensiva o pot ser

de complicitat...

Es trist quan es posen

condicions a l’amor,

quan et diuen que tens que canviar,

que tal com ets no t’accepten.

Es trist anar-te’n a dormir

com cada dia amb el llit buit

sense que hi càpiga ni el record

d’alguna nit d’amor en la distància

I es més trist encara,

quan veus que el sol brilla,

que la canalla riu i s’engresca

mentre tu tens l’ànima trencada...

I saber que tens que treure forces

d’on no hi queda gairebé rés,

per tal de ajudar als altres que tenen que créixer

¿que els hi podré explicar jo de la vida?

¿no els estaré enganyant amb missatges d’optimisme?

I ¿no serà millor quedar-se quiet fins l’hora final

i que sigui la pròpia saviesa de la natura

qui resolgui malgrat el patiment?

Francesc, novembre 2006